Back Nemo censetur ignorare legem Breton Neznalost zákona neomlouvá Czech Ignorantia juris neminem excusat Welsh Ignorantia legis non excusat German Ignorantia legis non excusat EML Ignorantia juris non excusat English Ignorantia iuris non excusat Spanish Nul n'est censé ignorer la loi French אי-ידיעת החוק אינה פוטרת HE Ignorantia juris non excusat ID

Nemini licet ignorare ius

Nemini licet ignorare ius és una locució llatina que eix del dret romà i que vol dir a ningú no li és lícit ignorar la llei.[1] És una ficció legal (fictio legis): una ficció considerada com necessària per a poder aplicar el dret, al sentit que la ignorància de la llei no n'excusa el seu incompliment.[2] El mateix principi al Codex Iustinianus es diu ignorantia legis non excusat.

Implica que un imputat no pot prendre com excusa el fet que «no coneixia la llei» i que la ignorància ni és una condició atenuant i ni eximeix d'un eventual pena. Cada ciutadà té la responsabilitat d'informar-se sobre la legalitat de les seves activitats.[3] El corol·lari d'aquest principi és que una llei només pot vigir si és pública, per exemple en un diari oficial o antany, per afixació pública, i en una llengua comprensible. Ja el 1916, Antoni Maria Alcover i Sureda reprotxava a l'estat espanyol d'incomplir aquest principi en no publicar areu les lleis en la llengua nativa dels ciutadans.[4] Unes altres conseqüències són que ningú pot ser inculpat amb efecte retroactiu d'un acte que encara no era pas delictiu segons les lleis vigents al moment del cometre i també que el subjecte ha de ser capaç de conèixer i de comprendre la llei per a tenir una responsabilitat jurídica, així nens fins a una certa edat o animals no tenen responsabilitat jurídica. Avui en dia, el fet de la proliferació de les lleis ad hoc, redactades amb molta pressa, sota la pressió de l'opinió pública que vol una reacció immediata del govern resulta de vegades en lleis imprecises o mal redactades, que fan que l'aplicació d'aquest principi no sempre és tan fàcil com sembla.[5]

  1. ↑ Trcilla. «Dites llatines». El rincón del vago. [Consulta: 16 agost 2015].
  2. ↑ «Nemini licet ignorare ius». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  3. ↑ Leiserus, Godofredus Christianus. Jus Georgicum sive tractatus de praediis in quo universum jus praediorum et pertinentiarum ex jure gentium, publico, feudali romano-germancio et scriptoribus historicis politicis et oeconomicis deductum, explicatum figurisque aeneis illustratum est (en llatí). 3a edició. Leipzig: Hereus Lanckisianorum, 1741, p. 725. [Enllaç no actiu]
  4. ↑ Alcover, Antoni Maria. Maria-Pilar Perea. Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana (pdf). tom IX. Reedició del 2011. Ciutat de Mallorca: Estampa de N'Amengual y Muntaner, 1916-1917, p. 96 ss. [Consulta: 19 agost 2015]. «Con la forma actual de promulgación realizada única y exclusivamente en idioma castellano, los españoles que no hablan ni entienden este idioma, no tienen medio legal de conocer la ley y sin embargo deben cumplirla. Respecto de ellos, este sistema de publicar las leyes tanto vale como no promulgarlas y con él, puede decirse, empleando la enérgica frase de nuestro Juan Luis Vives, que se traman insidias y emboscadas a la sencillez del pueblo.» 
  5. ↑ Pérez de Gregorio i Capella, Antoni «Els jutjats són plens de pianos». Diari de Girona, 13-12-2013.

Developed by StudentB